Per a una ànima sensible com la meva, ha estat duríssim haver de destriar entre tres calaixos plens de records, i llençar coses que no sé per què carai algun dia vaig pensar que voldria guardar per sempre. Més dur encara ha sigut dir l'últim bona nit, com si res, com si després de 24 anys aquest senzill gest no es pogués deixar de repetir mai.
A mesura que llevava les postals i les fotografies de les parets, m'adonava que el blu-tack, com jo mateix, també es fa vell i cada cop costa més de treure. Així com a les parets hi quedaran per sempre micropartícules blaves, record del primer inquilí, a dins meu quedaran trossos ben grans de la que ha estat la meva llar. Aquella on vaig aprendre a estimar els meus germans entre jocs i baralles, on vaig acariciar els meus gossos, on vaig començar a caminar, on vaig admirar els meus papis que ho sabien sempre tot; els que han donat cos i ànima per a que jo pugui ser feliç, sense que jo hagi sabut mai com agrair-los-ho.
Tinc moltíssimes ganes de començar aquesta nova aventura, però quan ets un sentimental despistat i tots aquests pensaments t'envaeixen de sobte, maleeixes no haver-hi reflexionat abans i no pots fer res més que posar-te a plorar.
l'astronauta no s'expressa obertament, perquè no pot - Antònia Font
6 comentaris:
pèsol, què bonic! ^^
És allò que en diuen llei de vida, no?
A mi crec que em passaran pel cap pensaments similars el dia que me'n vagi, agreujats pel fenòmen de "filla única" que sóc. Però va, que realment és admirable veure com amb 24 anys —i tal com estan les coses— us planteu pel vostre compte.
Ais, i jo encara a casa, encara buscant un camí… Tot arriba, gaudiu-ne!
La vida és, entre d'altres coses, una renúncia contínua.
Cada nova elecció, significa renunciar a quelcom.
Donar un pas endavant, vol dir, també, deixar enrere tot el camí que has recorregut fins ara.
I aixó també serveix pels pares. Saps que arribará el dia que els "teus" fills empendràn el seu camí, igual que tú vas fer. (entrecomillo els "teus", perqué sempre he pensat que no són teus en el sentit de propietat. Son d'ells mateixos)
I sí, també es dur. Veure com la casa es va quedant cada cop més buida; que ja no som tots els que érem asseguts a la taula. La compensació però és qué, quan ens retrobem, ara en som més. ¡¡¡ i esperem que en siguem més encara!!!!
Heu assolit una de les vostres primeres fites. I aixó es motiu suficient d'orgull i de recompensa. No haurem sabut -molt probablement- fer-ho tot bé; però tampoc malament del tot. No hi ha res a agraïr.
I prou, qué la vena sentimental vé dels gens i la pantalleta ja es veu força esborronada.
Bon viatge, "sargi".
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
brodaaaa I'll miss youuuu
Un pas molt important a les vostres vides. Tot plegat aquest cap de setmana ha fet 6 anys que vaig marxar de casa per anar a viure amb l'Hugo.
Crec que és una de les experiències més gratificants (i més dures)de la vida. Comporta deixar enrera moltes coses per viure'n de noves amb la persona que estimes.
Pensa que no perds res (si més no quatre parets plenes de records, que sempre formaran part dels teus records, perquè la gent que t'estima i a la que estimes hi serà sempre al teu costat) sino que guanyes moltes coses més que encara has de descobrir.
Me n'alegro molt per vosaltres.
Qui sap, potser d'aquí 6 anys esteu com nosaltres ara: esperant a veure la cara de la nostra primera filla (la Nerea) que neixerà al desembre...
Molts petons. ;-P
Naueeeeeeeeeeet!!!
El dia q jo hagi d triar els trastos per marxar definitivament, no seran 3 calaixos, trigare una miqueeeta mes (ejem...em fa por el dia q ho hagi de fer)
Ja vaig passar per aixo el dia q vaig haver d pintar l'habitacio i els meus pares em van dir q l'havia d'endreçar tota, i FLIPA la de caixes q van sortir... i aixo sense la carrega emocional de pensar "es que marxo!"... Pero la veritat es q us envejo molt, i us desitjo moltisssssssssssssima sort, pq ara comença una etapa fantastica :D
Petons! i fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada