Per a una ànima sensible com la meva, ha estat duríssim haver de destriar entre tres calaixos plens de records, i llençar coses que no sé per què carai algun dia vaig pensar que voldria guardar per sempre. Més dur encara ha sigut dir l'últim bona nit, com si res, com si després de 24 anys aquest senzill gest no es pogués deixar de repetir mai.
A mesura que llevava les postals i les fotografies de les parets, m'adonava que el blu-tack, com jo mateix, també es fa vell i cada cop costa més de treure. Així com a les parets hi quedaran per sempre micropartícules blaves, record del primer inquilí, a dins meu quedaran trossos ben grans de la que ha estat la meva llar. Aquella on vaig aprendre a estimar els meus germans entre jocs i baralles, on vaig acariciar els meus gossos, on vaig començar a caminar, on vaig admirar els meus papis que ho sabien sempre tot; els que han donat cos i ànima per a que jo pugui ser feliç, sense que jo hagi sabut mai com agrair-los-ho.
Tinc moltíssimes ganes de començar aquesta nova aventura, però quan ets un sentimental despistat i tots aquests pensaments t'envaeixen de sobte, maleeixes no haver-hi reflexionat abans i no pots fer res més que posar-te a plorar.
l'astronauta no s'expressa obertament, perquè no pot - Antònia Font
