Ericsson, Larsson, Johansson, Ikeasson, Ibrahimovicsson... tots tenen una cosa en comú i és que venen de
Suècia. A Suècia hi ha una ciutat que és molt gran i pel que sembla deu ser la capital perquè tenen parlaments i palaus reials i coses d'aquestes que fan molt capital. En aquesta ciutat fa 65 anys es va crear
una companyia de telèfons mòbils fundada pel fill d'Eric, que pel nom imagino que seria un víking (potser tinc un forat a la cronologia, encara haig de consultar la Viquipèdia).
Com que evidentment fa 65 anys no hi havia telèfons mòbils - entre altres coses perquè la gent podia esperar a arribar a casa a dir-se les coses, no com ara que som uns impacients -, la gent d'aquesta empresa va estar unes quantes dècades gratant-se la panxa de 8 a 4, amb una petita pausa per dinar i comentar els resultats de l'equip d'hoquei local. Finalment, quan els extraterrestres van cedir al govern finlandès la tecnologia necessària per fabricar telèfons portàtils, els amics del fill d'Eric es van posar les bateries de NiCa i van començar a fer el mateix,
però en versió plana com les compreses.
Semblava que els anaven bé les coses però ja se sap que els japonesos no s'aturaran fins que tot el món tingui els ulls com ells i van enviar un monstre legendari, cosí-germà de l'eriçó Sonic, a conquerir-los. Al monstre
Sony li va agradar tant l'estil de vida suec - sauna cada dia i rosses despampanants per tot arreu - que va decidir perdonar-los la vida i fer
una associació a mitges. Seguirien fent telèfons però ara amb l'estil supercool dels nipons i amb unes càmeres digitals que ja voldria la Canon; òbviament es venien sols i els suecs haguessin pogut deixar de treballar de per vida. Però no, els punyeteros s'havien aficionat a això de treballar i cada cop feien més coses, incloent-hi xarxes i servidors per al tema de telefonia mòbil i Internet (que ara va tot junt i
cada cop més, ja us hi podeu anar acostumant).
En tot això que un marrec tot just llicenciat - ho dic ara que d'aquí poc ja no serà veritat - va venir des de l'altre costat del planeta, i travessant oceans i deserts i muntanyes per fer una sèrie de proves amb altres companys de professió. El que va fer-hi no és realment rellevant per ningú tret de per a ell i per al qui li paga el sou, que aparentment va quedar força content i no descarta enviar-lo a altres indrets del món.
Quan la missió del marrec va acabar, va arribar el moment de les celebracions com als còmics d'Astèrix, però enlloc de senglars menjaren pizzes i enlloc de ser multitudinària només eren 2... però ja se sap, més val pocs i ben avinguts. La resta ja és història i la podeu trobar a les fonts habituals.
